Mediacció | A què olora allò públic?
17695
post-template-default,single,single-post,postid-17695,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-14.3,qode-theme-bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.7,vc_responsive

A què olora allò públic?

A què olora allò públic?

Perfumistes i aromistes intenten aromatitzar productes per a millorar la nostra experiència sensorial. Qui aromitza la res pública? En els últims anys algunes nacions de la mediterrània promouen un desig de ser la Dinamarca del sud. Aquesta qüestió està, per ara, més a prop de ser un desideràtum que de un camí pel que avancem. Davant això, hem de preguntar-nos: quina ciutat seria la Copenhague del sud? Crec que estem de sort, i com a la majoria d’ocasions, les ciutats són  més àgils per a donar resposta a la complexitat dels problemes quotidians. Això ens portaria a un debat sobre les polítiques de proximitat, però això serien figues d’un altre paner.

Fa uns dies he tingut el plaer de poder compartir projectes i activitats formatives al Prat de Llobregat. He de confessar que he sentit olor a públic a dolls i a tots els racons. Arribats a aquest punt podem preguntar-nos: i com olora allò públic? L’organolèpsia d’allò públic, per tant, la sensorialitat completa, es troba plena d’una sèrie d’elements.

Alguns d’aquests són: equipaments públics de primer nivell, arquitectura de qualitat per a la ciutadania, pacificació del trànsit, manteniment i recuperació del patrimoni per a ús ciutadà, generació d’espais i equipaments que cultiven la diversitat (generacional, culturals, d’usos…), perifèries que són centralitat amb equipaments de mobilitat forçada, serveis públics on abans hi havia gestió privada, espais públics de qualitat per a l’acomodament dels diferents ciutadans i integració amb els espais naturals.

Totes i cadascuna d’aquestes característiques es troben molt presents a El Prat de Llobregat. Els professionals de les ciències socials tenim molt present les diferències entre variables dependentes i independents (les polítiques públiques i els dispositius associats). En altes latituds, ciutats metropolitanes acceptaren certa carga darwinista de ser perifèria, en el seu sentit més ampli; la Copenhage del sud, no. Fa casi quaranta anys van definir un model de ciutat cap a on avançar, i que allò públic fos el regulador d’oportunitats dels que només tenim allò comú per a poder desenvolupar-nos. Aquest treball constant, disciplinat, experimental i determinat, ha portat a que aquells qui aterren a l’Aeroport de “BCN” podran gaudir d’un viatja triangular a la Copenhague del sud abans d’arribar a la gran metròpolis.

Les ciutats com a màxima expressió de la complexitat poden tenir les palanques per a generar escenaris en els que les persones i col·lectius diversos puguin protagonitzar la seva vida. Aquests resultats, sens dubte, comporten la necessitat d’incorporar talent i vertebrar aliances a llarg termini. Si bé el lideratge no determina, sí condiciona: em ve al cap la imatge del passat 1 de juliol de 2010, on Iniesta tocava el cel a Sud-Àfrica. Es pot tocar el cel de moltes maneres; en aquell dia i moment el futbolista hagués pogut realitzar la més gran cultivada d’ego de la història de l’esport, però des de la humilitat va decidir compartir, dedicar i seguir treballant. Així doncs, el lideratge que pilota la Copenhage del sur forma part de l’Iniestisme.

Ja no tenim excusa, a partir d’ara, per respondre a què olora allò públic. Podem respondre clarament que fa olor a El Prat.

No Comments

Post A Comment