Abordant la convivència ciutadana

07 set. Abordant la convivència ciutadana

Al voltant de la convivència graviten tota una sèrie de bens jurídics que, al ser considerats des de la norma, se’ls atorga un especial reconeixement i valor en la vida de les persones. Aquesta destacada protecció de tot allò inclòs al concepte de convivència ens alerta sobre la prioritària intervenció que reclama: són elements necessaris per al desenvolupament de les persones i de les societats.

Al tractar sobre convivència ho farem, irremeiablement, sobre tot allò relacionat amb la qualitat de vida, l’ús racional dels recursos i la preservació de la seguretat ciutadana. Les conductes que atempten contra aquests aspectes s’engloben al terme “incivisme”. Potser resulta més fàcil observar les conseqüències d’aquestes conductes, donat que irrompen en les condicions necessàries per a la nostra qualitat de vida, que no les característiques i beneficis de la convivència pacífica.

La convivència parteix d’una dimensió relacional, inclosa a l’esfera i l’espai públic, en la que els individus són diversos en les seves característiques i interessos. A partir d’aquesta heterogeneïtat, es defineixen les premisses necessàries per a la convivència:

• • Reconeixement de l’altre com a subjecte de drets.
  • Existència d’una relació òptima amb els qui compartim espais i recursos.
  • Dinàmiques relacionals basades en el diàleg i la paraula.
  • Compartir des del respecte a la diversitat en totes les seves dimensions.

La diversitat en les maneres de ser, pensar i actuar modela les relacions a l’espai públic. I en el transcurs d’aquestes relacions, d’aquests intercanvis, poden sorgir conflictes derivats de les contradiccions i incompatibilitats entre interessos. En qualsevol conflicte dues o més parts pugnen per un bé o recurs -tangible o no tangible-, mostrant la posada en marxa dels diferents mecanismes de poder dels que cada part disposa. En aquesta lluita, una de les parts pot pretendre imposar-se sobre l’altre donant lloc a situacions d’injustícia i desigualtat.

Una garantia per a que aquests conflictes siguin tractats des de posicions constructives, que reforcin a les diverses parts lluny de cercar malmetre, es el context de seguretat. Comptar amb aquesta seguretat per part de tots els actors permet un treball conjunt, des d’una major horitzontalitat, en la canalització del conflicte i dificulta la imposició de solucions que, no solament són inútils per afrontar el conflicte, sinó que a més l’acaben cronificant. Aquesta seguretat passa per garantir els drets de la ciutadania, trencant el fals binomi Drets VS Seguretat; donat que sense un no pot existir l’altre.

Podem classificar els àmbits en els que s’inscriuen aquests drets, que a la seva vegada són àmbits convivencials: relacional, residencial, laboral, formatiu i salut. Cadascú d’aquests ens aporta indicadors sobre el nivell de convivència. Es evident que la inserció sociolaboral, la qualitat residencial i la salut són factors determinants de la tipologia dels conflictes, així com del nivell de dificultat en la seva canalització. Es per això, que la convivència ciutadana passa obligatòriament per les polítiques públiques i la inversió social. Les problemàtiques habituals respecte a la convivència a pobles i ciutats -la brutícia, les baralles, el soroll o el vandalisme- són només la punta de l’iceberg. Un diagnòstic rigorós d’aquestes problemàtiques és el que permet tractar les causes no tan visibles.

Les polítiques públiques, per tant, són les que vertebren la convivència ciutadana. Serà el model de ciutat i/o de barri el que acabarà definint aquesta convivència. Un bon exemple l’ofereixen les polítiques que han prioritzat el desenvolupament de la ciutat per davant del desenvolupament de la ciutadania. Aquestes polítiques han facilitat un urbanisme deshumanitzador, en el que els espais de relació s’han convertir en espais de pas: en no-llocs, donat que es perd l’espai social de convivència. L’espai públic passa de ser un lloc de trobada, d’intercanvi i de negociació, per a convertir-se en un lloc a disputar des dels interessos de cadascun dels actors, en ocasions contradictoris entre ells. Es dificulta la relació social i es desposseeix a la ciutadania d’un dels instruments per a la canalització dels conflictes. Per això, cal tenir present que les ciutats les formen les persones, no els edificis, ni les institucions, ni els serveis que es presten.

D’aquesta manera, els conflictes poden sorgir com a conseqüència d’aquestes polítiques públiques. La manca de recursos socials bàsics o la dificultat per a garantir el dret a l’habitatge digne i adient, entre altres aspectes, deriven en conflictes sistèmics. Obviar les polítiques de participació, dinamització i desenvolupament comunitari repercuteix en conflictes operatius. I desatendre les necessitats d’arquetips concrets, que poden veure alterats els seus drets, deriva en conflictes simbòlics.

Figura 1. Conflictes por tipologia.

Com podem traçar l’origen d’aquests conflictes? De quina manera ens assegurem que abordant aquests àmbits reduirem les molèsties que ocasiona l’incivisme? De quina manera hem d’actuar en cadascun d’aquests àmbits? La dificultat pot variar depenent si els conflictes són patents -visibles- o bé latents; necessitant aquests últims d’una resposta proactiva i preventiva.

Per a donar resposta a aquests interrogants hem de basar-nos en la evidència i el rigor. Es fa necessari mesurar i comprendre, responent aquests dues accions a la combinació de dos paradigmes en la creació de coneixement.

El primer d’aquets destaca per la seva fiabilitat i validesa externa, mostrant interès per allò objectiu des d’una perspectiva cientificista. Mesurar possibilita generalitzar amb mínims marges d’error, permet replicar, aproximar-nos a una mirada macro i recollir rigorosament els canvis que les polítiques i programes generen. Però de poc serveix la fiabilitat sinó podem arribar a comprendre les realitats que estudiem. Una mirada més micro, interessada en les vivències i les subjectivitats de les persones, aporta validesa interna als resultats. Les persones no viuen la seva quotidianitat des dels números, sinó des de les seves interpretacions i sentiments: si no et trobes bé, de poc et servirà que el termòmetre indiqui que no tens febre. Respostes als conflictes que no consideren aquesta mirada humanista, difícilment aconseguiran canvis.

Figura 2. Metodologia mixta en l’estudi de problemes socials.

En el disseny de plans i programes aquesta combinació de perspectives es materialitza en la obtenció de dades estadístiques (estudis, enquestes…) per una part, i de dades qualitatives per l’altre (entrevistes, grups de discussió, notes d’observació…). La combinació d’aquestes tècniques i eines és un dels elements de rigor indispensables per a, posteriorment, portar a terme una anàlisi que derivi en propostes d’accions concretes i adequades. La responsabilitat social i ètica així ho exigeixen, en tant que altre tipus de procediment obviaria variables que, encara que només són paraules en un informe, afecten directament a la vida de les persones. Les accions concretes que parteixen d’aquest procediment garanteixen l’abordatge de les problemàtiques socials d’acord als objectius que es persegueixen, adequant d’aquesta manera els recursos disponibles i minimitzant el seu mal ús. Es possibilita així una jerarquització de les accions segons nivell de prioritat, la detecció d’espais d’intervenció crítics no considerats prèviament i el seguiment de resultats obtinguts amb cadascuna de les accions realitzades.