Instruments de regulació del conflicte: dues cares d’una mateixa moneda.

02 febr. Instruments de regulació del conflicte: dues cares d’una mateixa moneda.

Que una situació derivi en problema social o en oportunitat de canvi depèn de les eines per enfrontar-la, però prèviament es necessari quelcom tan bàsic com acceptar que els conflictes existeixen. Si acostumem a referir-nos al conflicte des d’una vessant pejorativa, és perquè no hem estat capaços de reconèixer-lo en el seu estat latent; perdent l’oportunitat de canvi que suposa mentre l’hem obviat amagat sota la catifa. Els conflictes operatius, els sistèmics i els simbòlics es conjuguen en les nostres comunitats, i els instruments per a la seva gestió han d’adaptar-se a la seva complexitat, però també a les possibilitats reals de cada context.

La naturalesa diferenciadora d’aquesta tipologia conflictual reclama una normativa capaç d’unir la tradicional vessant sancionadora amb un component integrador, que consideri la diversitat entre persones i col·lectius -inclosos aquells que han estat exclosos o es troben en risc d’exclusió- i, a la vegada, ofereixi una protecció dels bens jurídics de tota la ciutadania.

Aquesta és la manera de garantir la convivència en quant a bé comú integrador. Al tractar aquest concepte, és habitual trobar-se amb les dificultats pròpies de traslladar el coneixement aportat per les disciplines socials a la materialització concreta d’instruments que la puguin afavorir i regular a les nostres comunitats. El posicionament des del que enfrontem la situació és un lloc entremig de dos punts d’origen: l’inductiu i el deductiu.

Des de l’inductiu, partim de diverses realitats del territori que se sustenten en diferents maneres de ser, de pensar, d’estar i d’actuar; sorgint trobades entre aquestes que poden convertir-se en problemàtiques de convivència o en oportunitats de canvi o de millora, depenent de les eines de les que disposem. Des de l’inductiu, existeix un ideal de relacions humanes i formes d’organització en comunitat que ens serveix com a guia, definint la meta a la que aspirem.

En aquest encreuament de camins procurem la concreció d’aquest coneixement en els instruments de regulació i afavoriment de la convivència. I es llavors quan constatem la amplitud d’un concepte que té lloc en qualsevol àmbit de la relació humana. Es més factible iniciar descartant allò que no és convivència, que no procurar recollir des d’un primer moment tot el que aquest implica: reconeixement de l’altre com a subjectes de drets, existència d’una relació òptima amb aquells amb qui compartim espai i recursos, dinàmiques relacionals basades en el diàleg i la paraula, així com compartir des del respecte a la diversitat en totes les seves dimensions.