26 març La morfologia de la mediació
La mediació és una de les tres metodologies per excel·lència per la gestió alternativa de conflictes, com poden ser la conciliació i l’arbitratge[1]. Així doncs la present recerca intenta donar resposta a les claus per la millora de la convivència a la ciutat. Intentar situar en el procés històric la mediació és com situar en el mateix procés que ha viscut el desenvolupament en l’àmbit acadèmic i social l’educació emocional. O sigui, sempre ha estat present i es consubstancial a les relacions humanes. Tanmateix la mediació comunitària com l’entenem avui és un fet nou, recent, on hi ha experiències més cosificadores en els últims vint anys. Especialment a Catalunya, comencen a haver experiències estables i significatives des de finals dels noranta, és a dir, les experiències són molt recents.
Six ens planteja: “la mediació ha existit sempre. Sempre ha hagut, en les tribus o poblats, savis a qui es sol·licitava amb tota naturalitat, qui aportava tranquil·litat als diferents, uns essers que eren els fonaments de la fraternitat” (1990:11) [2].
Aleshores podríem situar aquesta figura antiga del mediador com aquella persona pacifista i justa, raonable, dialogant i empàtica amb múltiples capacitats relacionals[3].
A la Encyclopedia Of Conflict Resolution, Burgess i Burgess (1997) informen sobre les experiències mediadores a Xina amb més de dos mil anys d’antiguitat[4]. Al món contemporani es va incorporar la primera institució amb esperit mediador de forma institucionalitzada i estable, Federal Mediation and Conciliation Service (FMCS), fundada al 1947. Aquesta institució va néixer amb l’objectiu de regular per via no violenta els conflictes laborals (Burton i Dukes, 1990; Moore, 1995). A partir d’aquest moment la mediació va eixamplar el seu àmbit d’actuació: comunitari, familiar, escolar, penal i internacional; així com l’àmbit territorial Llatinoamericà i posterior exportació a Europa (Suares, 1997:47-50).
A principis de la dècada dels noranta es comença a legislar en aquesta matèria a l’estat espanyol. A Catalunya trobem la primera referència a la Ley Orgánica 4/92 que va regular la competència i procediments al marc de la mediació penal juvenil (Funes, 1994; Gimeno, 1998).
Resulta interessant observar les diferents fonts de la mediació a Estats Units vs a Europa. Al primer, la mediació sorgeix de la pràctica i el conflicte ciutadà. En canvi a Europa, es desenvolupa a arrel d’institucions i l’acadèmia per després iniciar les experiències al territori. Cal dir, que des de aquella primera experiència a principis de segle XX ha plogut molt i les diferents experiències s’han filtrat pel territori. Tanmateix actualment ens trobem en un dilema entre la mediació com a solució econòmica de la no judicialització dels conflictes o la mediació com a cultura per a la transformació social. Aquesta recerca intentarà clarificar alguns d’aquests dilemes.
La carta del Centre National de la Médiation de París descriu la mediació com “una voluntat d’obrir camins, de construir ponts, d’establir llaços allí on no existeixen, amb la finalitat de permetre que persones o grups es retrobin, de que un ésser pugui trobar el camí cap a sí mateix”.
Quelcom inherent i característic de la mediació és el conflicte. Si no hi ha conflicte no pot haver-hi mediació. Aquestes línies no intenten prestigiar la mediació com a una conjunt de tècniques per poder afrontar el conflicte. Allò què ens impregna i què construeix noves realitats: més riques, diverses, participades i transformadores.
La cultura de la mediació ens apropa vers la caracterització del conflicte: dos o més éssers o grups tenen una posició dicotòmica entre ells i manifesten diferents comportaments (poden ser destructius o no).
Aquest està caracteritzat segons Negrillo (2005) per:
Les persones, rol específic, paper en la construcció de significats, perspectiva evolutiva…)
Els continguts (delimitació d’àrees de contraposició i d’acord de cada cultura escolar, redefinició d’aspectes substancials i personals en el currículum, clarificació de la concepció de la diversitat…)
Els processos (espais i recursos per al diàleg dins la dinàmica del conflicte, corresponsabilització del sistema en la resolució del conflicte…)
De vegades es té una accepció negativa del conflicte, intentarem desmitificar i repensar al voltant de diferents idees generadores al voltant de la cultura de la mediació. Aquest plantejament està impregnat de pedagogia política per tal de poder arribar a construir i deconstruir noves realitats al nostre entorn. La pedagogia intenta afrontar aquest nou repte reconstruint significats col·lectius com:
El conflicte és un fet natural, inherent a la vida quotidiana, fruit de la interrelació de persones o grups que pensen, viuen i somniem diferents. Si no existís aquesta diferència seria complexe pensar en un aprenentatge interpersonal o intergrupal.
El problema del conflicte no resideix en la seva essència sinó en la resposta que en donem. La resolució negativa d’aquest o l’ús de la violència o la impossibilitat d’arribar a un diàleg equilibrat com a espai de trobada. És aquí on trobem la connotació negativa del conflicte no en la seva gènesis sinó com ens enfrontem a aquest.
El conflicte només apareix quan hi ha comunicació i interès, sinó existeix aquest no existeix el conflicte. Tanmateix haurem de recollir aquest fet com a potencialitat i no com a debilitat (veure Malinowsky, 2002).
El conflicte és un fet universal entre persones i grups.
Degut a la proliferació de trobades i literatura vers la mediació, així com la participació, és vol recuperar algunes idees apuntades per Six, que parteixen de la mediació impulsada per un tercer que el fa néixer<3>, és a dir, vol actuar de tal manera que d’aquell diàleg -confrontació en presència d’un tercer, neixi quelcom que no sigui ni la solució unilateral del primer ni la solució unilateral del segon, sinó una sortida original realitzada per una i altra part(…), com un nen que prové de dos progenitors (1997). Així doncs podem delimitar la mediació com una situació triangular o múltiple en la transformació de conflictes.
L’esquema general del procés de mediació de Lederach va consolidar un marc metodològic per continuar construint mètodes vàlids entorn de la mediació (Figura 1).
Figura 1. Esquema general del procés de mediació de Lederach (1996)
Font: BOQUE, 2003.
El diagrama anterior explica el procés general de mediació: entrada de la informació; espiral de situar-se, explicar i arreglar; sortida i transformació de conflicte. Aquesta espiral del procés sintetitza les diferents situacions que es plantegen al procés de mediació.
La mediació comunitària juga un paper rellevant per tal de democratitzar la justícia i desjudicialitzar la societat[5]. No és tracta de institucionalitzar un àmbit sinó d’oferir alternatives positives i transformadores a la societat. Generar processos d’aprenentatge col·lectius, fomentant xarxes socials creatives i participatives on poder vertebrar les potencialitats d’aquests processos (Villasante, 2002). El procés de mediació és un procés pedagògic i de creixement personal i/o col·lectiu. La persona mediadora ens acompanya a repensar les relacions i construir nous paràmetres en aquesta.
Aquest procés d’aprenentatge ens dona eines per poder créixer i fomentar la cultura de la mediació, què no és quelcom més que la cultura del diàleg. Situar la paraula com a eina per a la transformació dels conflictes.
A diferencia de la justícia, la mediació aporta la participació activa de les parts així com la corresponsabilització dels diferents rols. Aquest fet facilita un aprenentatge per la transformació positiva de conflictes. A continuació es presenta una taula on es comparen els principis d’oposició de justícia vs mediació (Taula 1).
Taula 1. Principis de la justícia i de la mediació
Font: Elaboració pròpia a partir de J.Faget, 1995.
La taula anterior compara diferents conceptes segons els diferents principis de la mediació. L’antagonisme dels conceptes mostra les diferències rellevants entre justícia i mediació. Podríem afirmar que la justícia té la concepció de la persona com a objecte i la mediació com a subjecte. Aquesta mirada és rellevant degut a les possibilitats que aporta la mediació a les persones per tal de poder millorar les seves problemàtiques, prevenir possibles conflictes i ser actors de les seves vides.
[1] A la conciliació, un tercer fa de facilitador del procés de gestió del conflicte actuant de forma activa en el procés i proposant solucions. L’arbitratge, a més d’incorporar les dinàmiques de la conciliació i també sl tercer, àrbitre, pot dictar una solució quan veu que les parts no arriben a un acord. En canvi, en la mediació, el mediador és un catalitzar del procés que facilita el diàleg: les parts proposen i plantegen els diferents escenaris i les diferents propostes per la transformació del conflicte.
[2] La traducció és de l’autor.
[3] Mediador, entenent com a mediador els homes i les dones en l’exercici de la mediació.
[4] Tanmateix, Catherine Perelló (1998:67) indica que “la mediació documentada més antiga que es conserva es de fa quatre mil anys a Mesopotàmia”, la traducció és de l’autor.
[5] Veure taula núm.1
No Comments