La ordenança de civisme com a instrument de regulació efectiva de conflictes

07 set. La ordenança de civisme com a instrument de regulació efectiva de conflictes

Les ordenances de civisme són disposicions normatives amb les que compten els municipis i permeten regular aspectes convivencials que són de gestió inviable des d’organismes de caràcter supramunicipal. Els objectius d’aquestes ordenances van dirigits a àrees com la preservació de la convivència pacífica i la protecció de l’espai públic.

El contingut d’aquests objectius visualitza la importància d’una ordenança elaborada amb rigor i ajustada a les diverses realitats del municipi: d’altre manera els seus habitants podrien quedar desemparats davant la llunyania d’institucions supramunicipals i la manca de resposta adequada per part dels seus ajuntaments. Es generaria un brou de cultiu en el que augmenten problemàtiques socials ja existents que no troben un canal de regulació, o  bé es generen noves problemàtiques. Una vegada es produeix aquest escenari, els abordatges són més costosos degut a la dificultat de traçar l’origen de les problemàtiques davant la complexitat dels processos socials.

Aquests riscos es van fer més patents si fos possible a partir de la crisi del 2008, amb una retirada d’inversió estatal i autonòmica que deixà als municipis sense capacitat d’oferir resposta a moltes de les problemàtiques dels seus habitants. A diferència d’altres organismes, els ajuntaments no comptaren amb l’opció de baixar la persiana i derivar a altres serveis: les problemàtiques tenien lloc al seu territori i les persones afectades són els seus propis veïns. Quan més necessaris foren els recursos es quanta menys disponibilitat es patia. I el nou escenari post-COVID19 agreuja encara més la situació. Aquests contextos als que es fa referència, i que vivim en primera persona, són prolífics per a la creativitat i la innovació social.

En moltes ocasions, s’associa la innovació amb l’objectiu de disposar d’un producte nou, no existent fins llavors, que donaria resposta -en totalitat o en part- a la problemàtica abordada. La realitat, en canvi, demostra més eficàcia d’aquelles innovacions que es centren en el propi procés. En aquest sentit, les ordenances cíviques són instruments sobradament coneguts per l’administració; la innovació rau en la seva elaboració a partir del pensament creatiu i crític, el qual possibilita un futur context de bones pràctiques. I lluny de tractar-se de pràctiques abstractes, s’orienten a la resolució i canalització de problemes socials en base al capital social-relacional. Les millores es traslladen directament al benestar i la cohesió social. Sense el component propi de la innovació, fracassaríem al intentar donar resposta a les noves realitats socials mitjançant instruments propis de paradigmes ja caducs.

Una de les crítiques a les que podem sotmetre qualsevol innovació social és la dificultat per a comptar amb indicadors que permetin mesurar el seu impacte: poder conèixer si les nostres accions aconsegueixen canvis en àrees difícils de mesurar com el benestar social o la qualitat de vida. Conscients de la necessitat de comptar amb evidències, tant des d’un punt de vista pràctic com ètic, construïm i apliquem l’eina “Baròmetre convivencial”, que permet una avaluació del nivell de convivència al municipi, juntament amb sistemes de monitorització per articular el seu seguiment. El baròmetre realitza mesuraments d’aquesta convivència a partir de variables clau, i facilita tant l’elaboració de diagnòstics com una avaluació mitjançant pre-test i post-test.

Figura 1. Baròmetre convivencial.

Tot i aquestes consideracions prèvies fins aquí detallades, encara manca per desgranar un dels elements més importants: els sabers. Entre les errades habituals en la gestió de qualsevol temàtica de caràcter social, destaca una sobre-representació del saber científic-tècnic que margina, o directament anul·la, la resta de sabers. En aquestes situacions, els productes resultants i les respostes que es donen a les problemàtiques difereixen de les necessitats i anhels de la ciutadania: no aborden la seva manera de sentir, pensar, relacionar-se i, en definitiva, viure. Per aquest motiu, la participació dels habitants del municipi en el procés de diagnòstic i elaboració d’una ordenança de civisme es requisit indispensable per a la seva efectivitat, més enllà dels minsos mandats legislatius que limiten aquesta participació a moments concrets.

No es pot donar una resposta eficaç a la ciutadania si aquesta no participa en la pròpia solució. Les persones són les que viuen en la seva quotidianitat i són les que pateixen de les problemàtiques socials: són la font de coneixement principal per aportar solucions. Construir eines com una ordenança sense aquests sabers suposaria construir un edifici descuidant els seus fonaments. En tots dos casos un ensorrament pot suposar elevats costos per a la vida de les persones. Per altra banda, també cal ser realistes i preveure les dificultats pròpies del context. Com a societat, encara estem molt lluny de percebre la participació social com un dret, o fins i tot un deure. Existeixen tota una sèrie de variables que inhibeixen de la participació a les persones, sent possible elaborar arquetips a partir de les seves característiques i visualitzar els riscos de pretendre homogeneïtzar les necessitats de la ciutadania quan, sens dubte, són diverses.

Per això, es proposa aquesta cimentació a partir d’un diagnòstic previ basat en el rigor propi de la recerca, recollint i facilitant la veu d’aquells qui, al cap i a la fi, són els destinataris de la nostra feina. Una tasca investigadora prèvia permet el rigor necessari per a elaborar instruments adequats per a cada comunitat i moment, fugint de la dispensació de recepta única quan tant la simptomatologia com els pacients són tan variats com casos existeixen.

Però aquesta participació que situa al ciutadà al centre durant les etapes del disseny hauria de donar-se, de la mateixa manera, en el producte final i en la seva execució. Es així com una ordenança de civisme pot convertir-se en un element promotor de bones pràctiques. Tots els actors s’articulen al seu voltant quan aquesta permet canalitzar els conflictes, preveure’ls i generar nous abordatges per aquests, donat que la participació i la representació possibiliten assolir l’objectiu comú de preservar la convivència.

Per aquesta finalitat, és imprescindible prendre consciència de que no pot existir una societat sense conflicte; és un component intrínsec. Antigues respostes basades en regulacions normatives que pretenen abastar i sancionar fins al més mínim detall del nostre dia a dia, s’han mostrar ineficaces. El recurs de la mà dura, en moltes ocasions dotat de falsa cientificitat sota el concepte de tolerància cero, va eliminar la possibilitat d’abordar l’origen dels conflictes i únicament agreujà la situació. La història ens ofereix contínuament exemples del fracàs d’aquestes aproximacions al conflicte: societats totalitàries, polítiques neoliberals nascudes al context anglosaxó durant els anys vuitanta, augment de la delinqüència i més sensació d’inseguretat… Un agent de policia a cada cantonada no et farà sentir més segur, sinó que aconseguirà tot el contrari.

L’abordatge més estès de les problemàtiques i conflictes socials es basa en la pseudo-regulació. En aparença regula i canalitza els elements que entren en competència, contradicció o conflicte, però en el fons continua recorrent a la imposició d’una solució que, si bé pot servir de pegat de forma immediata, facilita que els conflictes quedin enquistats. Serveixin a tall d’exemple moltes de les nostres disposicions normatives; estableixen quina resposta donar en el cas de conductes que no desitgem, però no ofereixen solucions per a que no es tornin a produir per part de les mateixes persones o d’altres. Destaca la quantitat de recursos que s’han de mobilitzar contínuament amb aquest tipus d’accions, en les que posem pegats al vaixell però no intentem arreglar els defectes estructurals del casc.

L’últim abordatge possible d’aquests conflictes seria la regulació efectiva. Aquesta parteix de la necessària implicació de tots els actors i, per tant, ha de preveure canals que promoguin i facilitin la seva participació. Entre els recursos d’aquesta regulació efectiva destaquen la mediació, la pedagogia, l’escolta, la integració social, la cohesió… Es tracten de recursos que permeten construir comunitats sense deixar a ningú fora.

Figura 2. Actituds davant el conflicte.

Sens dubte, resulta complicat des de les competències municipals poder modificar les causes estructurals que es visualitzen en problemàtiques i conflictes socials. En molts casos, clarament impossible. Però acceptar que aquests conflictes existeixen, que es transformen de la mateixa manera que ho fan les nostres societats, que no es possible una societat sense conflicte i, per tant, mai aconseguirem eliminar-lo, ens ajuda a dotar-nos dels millors instruments -preventiu i reactius- per a minimitzar els seus efectes en la convivència ciutadana.

Més enllà d’aquesta imatge negativa respecte als conflictes, i acceptant que sempre seran presents, cal plantejar-se la manera en la que els entenem. Si bé els conflictes els interpretem com quelcom que fa nosa, que ens altera, assumir la seva existència permanent i impossibilitat d’eliminar-los és un primer pas per a transformar-los en eines de canvi. No existeix societat ni comunitat sense conflicte, però la manera de gestionar-lo pot promoure el canvi social. Cada conflicte que emergeix visualitza un problema d’origen i, per tant, una nova oportunitat per abordar-lo i construir comunitats en les que totes les persones trobin punts d’harmonia i cohesió. El conflicte és el motor del canvi: és a la nostres mans decidir cap a on dirigir-lo.