Sense evidència, no hi ha canvi.

31 gen. Sense evidència, no hi ha canvi.

En àmbits vinculats amb la justícia social, el benestar de la ciutadania i la qualitat de vida intervenen varietat de serveis i professionals que, tot i tenir diferents mandats, comparteixen una mateixa fita: viure en comunitats més justes, inclusives i solidàries.

Les problemàtiques socials que abordem ens enfronten a escenaris de complexitat, agreujats per situacions d’urgència i d’emergència, i a nous reptes propis de crisis econòmiques i sanitàries. Tot i que es va popularitzar el concepte de “nova normalitat” arrel de la pandèmia del COVID-19, el seu sorgiment respon més a una acceptació i presa de consciència respecte a la incertesa a les societats post-modernes que no pas a una veritable novetat.

• L’evidència com a requisit.

La pràctica basada en l’evidència té el seu origen al camp de la medicina, considerant la importància de la presa de decisions i el seu impacte en les persones. En aquest cas, tractant-se de decisions que poden suposar la vida o la mort de pacients. Sense aquesta evidència les intervencions no donen resposta a les necessitats de les persones, i l’únic benefici que s’obté són els llocs de treball generats per als professionals mèdics, independentment dels esforços i de les bones intencions.

El rigor necessari a l’àmbit de la medicina és extrapolable a qualsevol altre, especialment quan es donen repercussions per a la ciutadania, i es fa cada vegada més notori als escenaris de complexitat i incertesa dels temps en que vivim. Les administracions i els serveis basats en la evidència són coneixedors de la realitat social a la que volen donar resposta, i coneixen de forma concreta, sense ambigüitats, què es allò que realitzen correctament i en què han de millorar; amb un nivell de concreció que la resposta a “com millorar” és operativa, directament abordable i allunyada de discussions infèrtils.

• Beneficis de l’evidència

Els beneficis que deriven d’unes polítiques i serveis basats en la evidència són diversos, tractant aquí només aquells més destacats.

En primer lloc, destaca una major eficiència, així com una major eficàcia. Identificar aquells aspectes supèrflues en els que s’està invertint i que no ajuden a aconseguir els objectius proposats, possibilita focalitzar els recursos econòmics i humans en la seva consecució. De la mateixa manera, això facilita la sol·licitud i justificació de noves inversions al poder demostrar, empíricament, el que es podria fer amb aquests. A la vegada, això obre un marc de millora real de les polítiques i serveis que, d’altre manera, no serien més que suposicions i elucubracions.

D’altre banda, cal destacar que aquesta possibilitat reafirma els valors inherents a la justícia social i al benestar de la ciutadania, propis d’administracions de caràcter social i democràtic, donat que el mesurament de resultats objectius permet diluir criteris que responen únicament a aspectes gerencials: podem contrastar amb indicadors de mateixa validesa objectiva els aspectes socials amb els econòmics.

Comptar amb els diferents indicadors que ens porten a l’evidència, facilita una major transparència de l’administració; doncs ens allunya de males praxis comunicatives basades en la retòrica persuasiva i permet rendir comptes davant la ciutadania, mostrant dades clares i objectives.

Pel que fa als aspectes més relacionats amb l’execució i intervenció diària, aquest context suposa una minimització de riscos que ofereix seguretat als diferents actors implicats. Són molts els elements d’algunes intervencions que, al ser multifactorials, dificulten el seu seguiment i control. Això es dona especialment en l’àmbit de la intervenció social, en el que el treball amb persones, famílies i comunitats implica processos socials difícilment identificables i mesurables in situ. Aquests actors de primera línia, que treballen directament amb la complexitat i la incertesa, compten així amb indicadors que serveixen de guia per a les intervencions; perquè una bona intervenció no sempre implica un bon resultat. D’altre banda els permet posar en valor la feina que, davant situacions de crisi, urgència i emergència, no sempre rep el reconeixement que mereix.

• Implementació del paradigma de la evidència

Les administracions i serveis compten amb una posició privilegiada com a coneixedors de la realitat social. La intervenció sistemàtica en les problemàtiques socials els permet disposar de la matèria prima per aplicar aquest paradigma: les dades. El coneixement que aporten aquestes dades permet respondre a dues preguntes indispensables:

– Què s’està portant a terme actualment? Una pregunta diagnòstica que informa sobre el punt de partida o situació inicial.

– Què es vol aconseguir? Les respostes hauran de donar-se sempre en el context del diagnòstic previ, per a poder definir uns objectius en consonància al que és desitjable, el que és necessari i el que és abastable.

La definició d’objectius operatius, vinculats a resultats clau, permet iniciar el treball d’identificació dels indicadors necessaris. Aquests possibiliten relacionar la tasca derivada de les polítiques socials i executada des dels serveis amb els resultats obtinguts per cada indicador. En alguns casos, es tractaran d’indicadors que mostren si anem en bona direcció, i en d’altres informaran de la consecució de fites que evidencien l’assoliment dels objectius plantejats.

Serà el seguiment d’aquests indicadors el que ens oferirà les evidències per a poder constatar si s’estan produint els canvis als que aspirem i, per tant, si estem donant resposta a les necessitats de la ciutadania. D’una altra manera, només estaríem en situació de poder demostrar bona voluntat, però en cap cap d’avaluar el treball realitzat per a la seva posada en valor i possible millora.

Perquè sense evidència, no hi ha canvi.